Hi ha una afirmació que m'agrada especialment: “No tot el que és legal és, necessàriament, una bona manera de governar”. I aquest és, precisament, el debat que voldria obrir. Quan parlem de contractació pública és fàcil perdre's entre expedients, factures, licitacions i articles de la llei. Però, en realitat, la pregunta és molt més senzilla: quina administració volem? Una administració que reparteixi oportunitats amb regles clares o una administració on massa coses depenguin de qui decideix?
Per què parlar-ne ara? Perquè les maneres de governar no s'expliquen a partir d'una factura ni d'un expedient aïllat. Els patrons només es fan visibles quan s'analitzen les dades en conjunt. I avui, gràcies una iniciativa ciutadana sobre la transparència, disposem d'eines que permeten observar aquesta realitat amb més perspectiva i, precisament per això, creiem que és el moment d'obrir aquest debat.
Al llarg del mandat hem posat el focus en decisions que consideràvem rellevants per a la ciutat, com la licitació d'un espai municipal per una activitat privada o la despesa prevista en la il·luminació d'estiu a la plaça de l’Ajuntament. Però la responsabilitat d'una oposició no és només reaccionar davant de casos concrets. També és identificar tendències que defineixen una manera de governar i preguntar-se si responen al model d'Ajuntament que volem.
Les dades públiques disponibles mostren que una part molt important de la contractació es canalitza mitjançant contractes menors. La qüestió no és si això és legal, possiblement ho és. La qüestió és si aquesta és la millor manera de gestionar els recursos públics per part del govern. La contractació menor és una eina prevista per la llei per a donar resposta a necessitats puntuals. Però una excepció no hauria d'acabar convertint-se en una manera habitual de gestionar. Hi ha una diferència molt gran entre fer el que la llei permet i fer el que genera més confiança i més igualtat d’oportunitats.
La confiança és el patrimoni més valuós d'una administració. Quan una part important de la despesa pública es canalitza a través de decisions discrecionals, encara que siguin perfectament legals, és legítim preguntar-se si tots els proveïdors competeixen en igualtat de condicions i si totes les entitats tenen les mateixes oportunitats.
No cal que existeixi cap irregularitat perquè aparegui un risc: la dependència. No cal que ningú demani favors: n'hi ha prou que moltes entitats, empreses o professionals percebin que una part de la seva activitat depèn de decisions puntuals del govern municipal. La dependència no sempre s'imposa, moltes vegades simplement es crea.
Nosaltres creiem en una altra manera de fer. Creiem en més planificació, més concurrència, més licitacions obertes i més igualtat d'oportunitats. Les administracions no han de crear clients: han de crear confiança. Els governs no es defineixen només per les obres que fan o pels actes que organitzen: es defineixen, sobretot, per la manera com prenen les decisions i administren els diners públics que són de tothom.
Aquest és el debat que volem plantejar. No si una pràctica és legal o no. Sinó si contribueix a construir una administració més oberta, més independent i més justa. Perquè la confiança no es demana: es guanya. I es guanya fent que qualsevol ciutadà pugui estar convençut que els diners públics es gestionen lluny d’abusar de la fórmula dels contractes menors per adjudicacions discrecionals, sinó que obrint la concurrència i garantint les mateixes oportunitats per a tothom.
Montse Montaña
Regidora d’Igualada Som-hi (PSC)